S'han trobat 501 resultats per viatgers de la gran anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaIlulissat a Groenlàndia, un món plé de sorpreses on menjar foca crua és mena de bateig de foc
Malgrat que les motos de neu s'han fet lloc a l'Àrtic al costat dels trineus tradicionals, a Ilulissat hi viuen més gossos que persones. Després d'anys d'estreta convivència amb els pobles àrtics, l'antropòleg Francesc Bailón ha arribat a la conclusió que l'essència dels inuit és l'equilibri entre el món tradicional i el món modern. Potser per això una de les imatges que reté a la memòria és la d'un caçador inuit, a les regnes d'un trineu de gossos, metre parla pel mòbil. D'això ja fa uns quants anys. Malgrat que el món modern també és un fet a l'Àrtic, a Ilulissat no hi ha cinemes ni teatres. I Nuuk, la capital groenlandesa, és l'única ciutat d'aquest territori sense semàfors. Tampoc no hi ha senyals de trànsit. Com a Ilulissat, on Francesc Bailón només en recorda un que obliga la gent a cedir el pas als trineus de gossos. També recorda, és clar, el seu primer àpat inuit, on va descobrir que el cor cru d'una foca té gust de mar.
El viatger en marxa, en Josep Maria Romero, fa d'extra de cinema!, i us parlem de l'ètnia que a Kènia, volen acabar amb la tala d'arbres il·legal.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaTòquio, una ciutat on les biblioteques són part indispensable de la vida diària
El Japó compta amb la societat més lectora del món, d'acord amb les estadístiques de la UNESCO. Els llibres i la cultura son indissolubles de la vida quotidiana dels japonesos. La lectura és part indispensable de la seva formació. Per això els pares tenen com un dels factors primordials de l'educació dels fills, transmetre'ls l'amor per la lectura. I per això mateix, des de ben petits, els pares expliquen contes als seus fills o van sovint a les biblioteques, obertes tots els dies de la setmana, sense excepció. De la mateixa manera que un diumenge al matí pares i fills poden anar a veure un partit de beisbol, també poden asseure's plegats en una biblioteca i compartir una estona de lectura. Tant de respecte és té per la societat que eduquen i que formen, diu Joan Portell, escriptor i pedagog, les vagues no formen part mai de les reivindicacions laborals de mestres i bibliotecaris. Un mestre o un bibliotecari mai es planteja fer vaga perquè sap que les conseqüències de la vaga acabarien perjudicant als seus alumnes. Tòquio i la societat japonesa, amb Joan Portell.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaPer fi arribem al Pol Nord geogràfic, i no és fàcil
No hi ha res que indiqui el punt exacte on és el Pol Nord. Cap turó, ni bandera o senyal de cap altra mena. Ens referim al Pol Nord geogràfic, conegut com el nord vertader. El punt més al nord de la superfície terrestre pel qual creua l'eix imaginari de rotació de la Terra. De fet no hi ha res, perquè no té cap sentit que hi sigui. Per romandre al Pol Nord, cal moure's constantment. Aquest punt geogràfic és al bell mig de l'Oceà Àrtic, on les aigües estan cobertes gairebé sempre per masses de glaç a la deriva. Si claves una bandera sobre el gel, només serà al Pol Nord un instant, per tot seguit allunyar-se'n. Quan en Jordi Canal Soler va arribar caminant als 89,99 graus de latitud nord, el gel que tenia sota els peus es desplaçava. En Jordi va haver de perseguir el Pol Nord una estona, cercant-lo sobre la superfície glaçada, en funció del moviment de la banquisa. Va ser la darrera dificultat a superar per veure acomplert el seu somni. Arribada al Pol Nord, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast de la Gran Anaconda: una gimcana pel Pol Nord
Arribada al Pol Nord, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler. Escolta el tast dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaSocotra, l'illa de l'encens i la mirra, al Iemen
Marco Polo, afirmava que els mags i nigromants de l'illa de Socotra eren els més extraordinaris i poderosos que hi havia al món. Tan Savis eren, que dominaven els vents, de manera que si un pirata havia robat a la seva illa, el retenien amb conjurs fins que els tornava el botí. El cert és que, des dels temps dels antics egipcis, grecs o d'Heròdot, corrien moltes llegendes fantasioses de Socotra. Tots atribuïen a l'illa unes qualitats màgiques fabuloses. Heròdot mateix creia que l'au Fènix hi vivia. Tothom havia sentit algun cop els relats d'aventures i naufragis. "Els mateixos mariners àrabs es referien a l'illa com un lloc temut i misteriós embolcallat sempre en bromes", explica el fotògraf i escriptor, Jordi Esteva. L'illa era temuda perquè els forts vents que l'escombraven bona part de l'any, dificultaven la navegació dels velers fins a l'extrem que molts d'ells acabaven estimbant-se contra els seus penya-segats. La sola aparició sobtada de la silueta de Socotra, a la galerna, era una visió que aterria als mariners. Socotra, l'illa de l'encens i la mirra, amb el fotògraf, escriptor i viatger, Jordi Esteva.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaIslàndia a l'hivern
El primer cop que Xavier Moret va anar a Islàndia, va obrir la guia telefònica i es va topar amb les instruccions del que calia fer en cas d'emergència. Islàndia és un país que belluga molt. Per terme mig, cada deu anys hi ha una erupció volcànica, un terratrèmol, apareix una muntanya o una illa. Lluny de sentir-se en perill constant, els islandesos viuen feliços enmig de tanta bellugadissa. Potser és per què se senten protegits pels esperits de la terra. El 60% creuen amb l'existència dels elfs i els trols. I un 5% es mostren convençuts haver-los vist algun cop. Les creences en éssers fantàstics estan tant presents que fins i tot el Ministeri de Carreteres d'Islàndia té un expert que té cura, sobre el terreny, perquè cap nova ruta envaeixi zones habitades pels elfs. Si ho fa, senzillament, es desvia. Carreteres que, sovint, travessen paisatges erms, apocalíptics. Només la neu de l'hivern i les llums del nord aconsegueixen amorosir-los.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl rastre del conrreu de la fulla de coca als Andes
En els temps antics, la coca, el blat de moro i la patata formaven una trilogia de plantes amb caràcter sagrat en tot el que era l'univers andí. Hi ha testimonis històrics que demostren que l'existència i difusió de la coca es remunta a l'època pre incaica. De fet, en l'antiguitat txibtxes, aimares i quítxues la consumien habitualment amb finalitats medicinals i analgèsiques. La fulla conté diverses substàncies alcaloides i se li atribueixen propietats estimulants, anestèsiques, terapèutiques i mitigadores de la gana, la set i el cansament. Actua contra el mal de cap, d'alçada, la diarrea i els vòmits, entre d'altres malures. No és estrany doncs, que tingués, i en certa mesura encara tingui, un caràcter sagrat en certs indrets dels Andes. I no es estrany tampoc, que la periodista, Clara Roig en volgués seguir el rastre del seu conreu.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl Barça com un substitut funcional de la religió?. Agustí Pànikar, recorregut per religions civils
Els fenòmens dels esports de masses, per molts antropòlegs tenen molts dels elements bàsics que formen part de les religions. Podríem dir-ne que hi han transmigrat, de manera laica, de les religions.
El camp nou n'és un exemple clar, l'estadi en seria el temple on la gent peregrina, gent d'arreu del món, no en va és un dels llocs més visitats. Té els seus herois i els seus dimonis, els seus càntics que sonen com a mantres, talment com una actitud religiosa. Fins i tot, per molta gent, dóna sentit a la seva vida. L'Agustí Pànikar, editor i escriptor especialitzat en història i antropologia de la religió, ens acosta a aquests substituts funcionals de les religions.
Un nou episodi de "5 anys sense mitjons" al nord de la petita illa de Malekula, a Vanuatu, amb Laura Alameda i Joan Antoni Afonso.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaUn viatge fent la volta al món, llocs que ningú en parla, espais en blanc als mapes (Primera part)
El que l'incita a viatjar és el mateix que l'incita a estudiar l'univers: entendre com funciona el món i les societats que l'habiten. "El més bonic de viatjar pel món", diu Andreu Ariño, "és trobar-te que tot i que hi ha coses que son del tot diferents, al final, hi ha un rerefons que ens fa éssers humans. Això és la Humanitat". En el seu llarg periple, l'Andreu ha estat en llocs dels que ningú en parla. Espais en blanc als mapes. La seva filosofia és viatjar sol, amb un pressupost baix, per zones remotes, no trepitjar hotels ni albergs, fer auto stop sempre que sigui possible i anar en sentit contrari al que indiquen les guies. El resultat, nou detencions en poc més d'un any de viatge. "A la Casa de la mort de la mare Teresa de Calcuta, vaig veure com treien cucs de la carn gangrenada de persones convalescents. Vols aprendre molt del món d'allà fóra, però acabes aprenent molt de tu mateix", diu l'Andreu. La volta al món d'Andreu Ariño, cosmògraf i investigador.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls pobles àrtics, sentir-se els únics habitants humans del planeta
Quan els inuits groenlandesos van topar-se amb l'expedició de l'almirall anglès, John Ross, els van preguntar si venien del sol o de la lluna. Es pensaven que aquells éssers eren esperits, perquè mai havien vist altres homes com ells. Des del seu món de gel, tenien el convenciment de ser els únics habitants humans del Planeta. Molts anys després d'aquesta trobada, Francesc Bailón va seguir els passos de Ross i es va plantar a Groenlàndia. Com que no sabia res, es va comprar un mapa. En tres quartes parts del país encara hi posava "territori desconegut". Sense més dilació, Bailón es va disposar a omplir aquells espais buits del mapa, va aprendre l'ofici de múixer, va agafar les regnes d'un trineu de gossos i va cridar: "palante"! Des d'aquell dia Francesc Bailon, és "Palante" pels inuits. Els Pobles de l'Àrtic, amb l'antropòleg, expert en l'Àrtic, Francesc Bailòn.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaVietnam i Cambodja amb banda sonora
La Badia de Halong és un paisatge irreal. Sobretot si la boira embroma els milers de pinacles de carst que aquí es drecen sobre el mar, com sortidors d'aigua petrificats i entapissats de vegetació. Agulles, pedres que leviten sobre la superfície líquida, roques perforades, o altres que recorden les veles de vells sampans. Com un paisatge oníric d'Apocalypse Now. El Vietnam, tants cops retratat pel cinema de Hollywood, amb banda sonora de fons. El poder de la música que fa créixer els paisatges i, sovint, els canvia el significat. Vietnam té milers d'anys d'història però el que l'ha marcat a Occident, són els estereotipis del cinema nord-americà. Vietnam i Cambodja amb banda sonora, amb David Moreu, reporter cultural.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaLes grues del Japó: les aus venerades, els ocells de la felicitat
Al Japó antic es coneixia la grua com "l'ocell de la felicitat". Es tenia la idea que aquestes belles aus podien viure mil anys. La reputació de les grues per una llarga vida, unida a la de prosperitat, va fer que esdevinguessin aus venerades, símbol la bona salut. Fins i tot avui dia és popular al Japó regalar una grua a les persones malaltes. La serva representació en l'art japonès te una llarga tradició, estretament vinculada amb la seva llegenda. Particularment rellevants son les espectaculars danses d'aparellament de les que se n'han fet ressò les dones del poble ainu, d'Hokkaido. És en aquesta illa del nord un dels llocs del Japó on es poden observar les grues. L'altre és al sud, a l'illa de Kyushu, a la reserva d'Arasaki. Un lloc on s'hi concentren tantes aus que l'han declarat patrimoni sonor del Japó. A la recerca de les grues sagrades del Japó, amb l'ornitòleg i naturalista, Jordi Sargatal.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaMalgrat la guerra a Alep, Síria
L'hotel Baron és un establiment llegendari d'Alep. Allà s'hi van allotjar i van firmar en el seu llibre d'or personalitats tant rellevants com Laurence d'Aràbia, Agatha Christie, Kemal Ataturk o el rei Faisal I, el monarca que des de la terrassa de pedra de l'establiment va proclamar la independència de Síria, el 1919. Potser fruit d'un miracle l'hotel Baron ha quedat intacte de la guerra que assola el país àrab, malgrat que era a uns pocs centenars de metres de la línia de front que durant mesos va partir per la meitat aquesta ciutat mil·lenària. La guerra de Síria se n'ha endut pel davant molts mons, però n'hi ha un que es va desfent lenta i silenciosament. La dels últims llevantins del Pròxim i el Mitjà Orient. Un món d'un altre temps, que resisteix en la penombra de les estances de l'hotel Baron. Viatge a Alep, amb el periodista, corresponsal al Pròxim i Mitjà Orient, Tomàs Alcoverro.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls imraguen: els amos i senyors de la franja de terra atrapada entre el desert i l'oceà, Mauritània
Els imraguen son pescadors del desert. Encara que pugui semblar un contrasentit. Imraguen vol dir "els que recol·lecten la vida". Recol·lecten la vida al mar que banya els seus poblats de nacre i corall. Els imraguen son amos i senyors de la franja de terra atrapada entre el desert i l'oceà, allà on el Sàhara es fon amb l'Atlàntic. De fet viuen al Parc Nacional del Banc D'Arguin, Mauritània, Patrimoni Mundial de la Humanitat. Un món sorrenc i alhora aquàtic, hàbitat de milions d'aus migratòries des de fa segles. A vegades, aquesta barreja de sorra i aigua, fa que el desert es desfaci en un laberint de canals de mar. Llavors, els imraguen els solquen amb les seves naus de vela com si naveguessin per les línies dels palmells de les seves mans. Pel Parc Nacional del Parc d'Arguin amb els imraguen i Eloisa Mattheu, biòloga.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaA l'Àrtic estàs al límit, el més senzill, el sentit comú, és el que ajuda a superar les adversitats
Per molt de gel que vegis a l'Àrtic, és fàcil morir-hi de set. Les grans extensions glaçades, son, sobretot, d'aigua de mar, i per tant, gel salat. Perquè és l'oceà Àrtic el que hi ha dessota del glaç. Qualsevol expedicionari que gosi aventurar-se en aquest lloc inhòspit, dependrà de l'aigua que ell mateix sigui capaç de transportar o de la que pugui fabricar fonent la neu que caigui del cel. A l'Àrtic imperen les lleis de tots els llocs límit de la Terra: el més senzill és el que funciona millor. El sentit comú, per tant, és també el que més ens pot ajudar alhora superar situacions de vida o mort. Travessar una zona de gel fi sense sang freda i sentit comú, pot ser el final del viatge.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.